El paper de la ciència integrada en la comprensió del sistema Terra-Humà

Aquest bloc forma part d'una sèrie de perspectives dels membres de l'ISC Fellows i d'altres membres de la xarxa de l'ISC sobre la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP27), que té lloc del 6 al 18 de novembre de 2022 a Sharm El Sheikh, Egipte.

Recentment, cada cop hem sentit més parlar d'inundacions, sequeres i altres desastres naturals que causen estralls a tot el món. És veritablement desgarrador veure imatges de persones que perden les seves llars, els seus mitjans de vida i fins i tot les seves vides a causa d'aquests canvis ambientals devastadors.

És probable que aquest patró de destrucció continuï a menys que prenem mesures importants. I per fer-ho amb eficàcia, hem d'entendre tant les ciències naturals com les socials darrere d'aquests fenòmens generats pel temps.

El Japó es troba en una de les parts geològicament més actives del món, assegut en un lloc on convergeixen quatre plaques. Som propensos als desastres naturals i moltes parts del país viuen sota l'amenaça constant de terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques i tifons.

Tot i així, pocs, si n'hi ha cap, estàvem preparats per al gran terratrèmol i tsunami del 2011 al Japó oriental que, literalment i en sentit figurat, ens va sacsejar fins al nucli. El desastre de magnitud 9 va destruir per complet ciutats, va paralitzar l'economia costanera i va cobrar la vida d'unes 20,000 persones. També va provocar un accident a una central nuclear de la prefectura de Fukushima.

Per a mi, l'escala de la devastació va portar la relació entre la ciència i la societat en un focus més clar que mai.

Immediatament després del terratrèmol, em vaig sentir desesperat, aïllat i indefens, tot i rebre ànims de companys i amics. Va ser només quan vaig començar a escoltar discussions científiques sobre el que havia passat i vaig començar a buscar respostes pròpies, que vaig sentir una sensació de comoditat i connexió. Aleshores em vaig adonar que el coneixement científic basat en la confiança i les col·laboracions transdisciplinàries amb la societat són vitals per aportar tranquil·litat, especialment a les comunitats vulnerables als desastres naturals.

A hores d'ara s'ha fet bastant evident que les activitats humanes contribueixen significativament als canvis en cascada en el sistema terrestre. Per tenir alguna esperança de salvar el nostre planeta, hem d'entendre de manera científica i holística les interaccions entre els diferents subsistemes de la Terra, incloses la geosfera, l'atmosfera, la hidrosfera i la biosfera, i la relació entre aquests subsistemes i l'antroposfera.

Per exemple, entendre el cicle de l'aigua de la Terra ens permet veure com el flux de matèria i energia afecta la salut del planeta. Però resoldre aquest problema requereix llargs terminis. I aquí rau el dilema.

La ciència bàsica que desglossa la relació entre el sistema terrestre i el sistema biològic s'ha d'entendre a escales espaciotemporals a mitjà i llarg termini. D'altra banda, les accions que hem de fer nosaltres, com a societat, només es poden dur a terme dins l'escala de temps humana.

Atès que aquestes accions a curt termini determinaran els impactes a llarg termini, és crucial que promoguem la mentalitat adequada i que les decisions polítiques basades en l'evidència sobre el medi ambient i la biodiversitat es prenguin a través del diàleg científic amb les múltiples parts interessades.

No és exagerat dir que la necessitat de ciències de la sostenibilitat internacionals i transdisciplinàries ja ha assolit un nou nivell d'urgència. El gran repte és que la ciència bàsica i la societat transcendissin les barreres invisibles i creïn conjuntament una nova visió del sistema Terra-Humà de manera integrada.